LA TARDOR VE A POC A POC

Bon dia, famílies

Aquesta setmana, una vegada més, vam poder passar cada dia al bosc, però aquest cop, gaudint tots junts, ja que la setmana passada alguns dels nostres companys no estaven gaire fins i no havien pogut venir.

Gaudim molt d'estar junts i amb aquest clima temperat dins del bosc, però... què ha passat amb els bolets, les castanyes i l'aigua dels rius? On són? Només hem vist unes poques varietats de bolets al bosc i a la font de la Percet vàrem observar que només baixava un rajolí d'aigua, així que no vam poder jugar tant amb ella com abans. Igualment, hem pogut aprendre moltes coses divertides amb la poca aigua que hi havia, jugant lliurement i passant-ho bé de manera profunda i compromesa; aprenem de manera significativa a través de les nostres experiències.

 

Dilluns: Avets grans

Vam estar gran part del dia fent rutes i concerts, trobant micròfons, flautes i trompetes sorgides de pals acuradament seleccionats, sent aquests una de les nostres eines més utilitzades per deixar volar la nostra imaginació i crear moments màgics i especials.

L'Alba ens està ensenyant un munt de cançons sobre la tardor que ens encanta, sense oblidar els clàssics com "la castanyera" i "sóc un bolet", però ara la que és l'èxit de la temporada és "la cançó de la tardor" on s'expliquen alguns dels animals que viuen als boscos d'Espinelves i els fruits que mengen a la tardor, també la coreografia que es va inventar l'Alba és xulíssima i ens encanta.

Com de costum els dies que anem als avets grans passem per la bassa d'aigua per veure amb quin animal ens podríem trobar aquesta vegada, però aquest cop només poguérem veure una libèl·lula molt gran d'un color verd brillant molt bonica, ja no n'hi ha ni rastre dels gripaus, salamandres, tritons ni capgrossos, també hem pogut observar que la bassa cada setmana té menys aigua, tant de bo plogui ben aviat.

Al final del dia la Clara va poder venir a visitar-nos un moment i ens vam posar molt contents de poder estar amb ella i explicar-li les nostres grans aventures del dia.

Dimarts: La cabana del cementiri

La cabana del cementiri ara compta amb un gronxador que algú construí durant aquest estiu, del qual hem pogut aprendre diferents actituds i valors, entre elles la paciència. Què passava quan ens hi volíem pujar, i hi havia algú utilitzant-lo? Doncs que vam haver d'aplicar la paciència i esperar torn i n'hi havia d'altres que van tenir la meravellosa idea de proposar gronxar el company i després canviar de rol. Per alguns la idea sonava fantàstica, però per altres la idea d'haver de baixar del gronxador no els va fer ni un xic de gràcia, així que els companys que esperaven li van fer una oferta que no va poder rebutjar... el van convidar a anar a veure un camió que passava pel carrer. Poc després entre diversos companys ensenyàrem a l'Ayana a pujar sola al gronxador, cosa que la va fer sentir molt orgullosa i feliç d'haver-ho aconseguit.

Aquest lloc ple de desnivells ens va permetre durant un moment veure una grua molt gran que treballava en una casa a l'altra banda del carrer, veure màquines gegants pujant aquestes caixes tan grans ens impressionen molt i alhora ens inspiren per crear construccions o jugar a ser nosaltres mateixos màquines excavadores, grues, retroexcavadores o giratòries, en aquest moment ens inspirem a construir unes cabanes per als ratolins del bosc explicant quants palets necessitem per acabar de fer-la.

Una altra cosa molt important que no paraven de repetir-nos l'Anna i l'Alba era que no toquéssim els bolets amb les mans, ja que quan menys ho esperem ens posem les mans als ulls i la boca, però segons ens explicaven els que havíem trobat es diuen Pebràs i aquests no fan mal i tenen gust de pebre.

En una de les nostres diverses exploracions pels voltants de la cabana, el Jofre va trobar una muda de serp molt petiteta. Quina il·lusió ens va fer poder veure-la, segons ens va explicar l'Anna les serps joves muden la pell entre quatre i sis setmanes. Després, creixen més a poc a poc i les mudes es produeixen amb menys freqüència i les serps més grans muden la pell només dues o tres vegades l'any. Va ser meravellós poder veure on havien estat els seus ulls i les figures de rombes que tenien les seves escates, al final el Jofre va decidir que se la volia ensenyar a la seva mare i l'endreçà a la motxilla...

Dimecres: El camp de les cordes

Molt aviat, de camí al camp de les cordes, vam començar a escoltar un miol a la llunyania, tots molt quiets ens vam posar a escoltar en silenci molt atents fins que de sobte va aparèixer el Sai! Que contents ens vam posar, feia molt que no el vèiem, quina alegria ens va donar saber que ens acompanyaria. Arribant finalment al nostre destí ràpidament vam treure les cordes de la bossa on estaven guardades i ens vam posar a jugar de tot amb elles, alguns les utilitzaven de cua, altres per dibuixar a terra rastres de serps, altres per dibuixar figures, altres per pescar i altres per escalar les feixes.

Després d'estar corrent amunt i avall amb les cordes vam decidir fer una activitat més tranquil·la i començàrem a fer una ruta que boreja la muntanya, però aquesta vegada vam decidir agafar un camí diferent, aquest cop vam fer una versió més llarga amb més pujades i baixades i gairebé acabant la ruta, gairebé al final, només ens faltava fer una petita baixada escalant, quan l'Ayana, que era la primera vegada que la feia, es va espantar una mica i entre la resta dels companys vam anar donant-li ànims i consells de com baixar. El fet de prendre riscos i afrontar les pors de manera segura sempre ens proporciona una oportunitat de guanyar confiança en nosaltres mateixos.

Poc després ens vam posar a pescar amb les cordes des de dalt d'una feixa a altres dels nostres companys que s'havien convertit en peixos i taurons, quan de sobte el Bru va aparèixer amb un vidriol aixafat que havia trobat sota una pedra al mig del camí. Després de l'emoció del descobriment el que ens preguntàrem "com l'aixafaria la pedra?" Alguns pensaven que la pedra podria haver caigut i rodat fins al camí on hi havia el vidriol i altres van pensar que una persona es devia haver espantat i l'aixafaria amb la pedra.

 

Dijous: cantonada del cementiri

Molt d'hora al matí, quan va arribar el Jofre al refugi, ens explicà una divertida anècdota del dia anterior a la tarda, en què la seva mare es va posar a revisar-li la motxilla per preparar-la pel dia següent i es va emportar un gran ensurt en veure la pell de serp, pensant per un segon que era l'animal de veritat, quantes rialles ens va donar a tots aquesta història.

Sortint del refugi el Riu va descobrir un escarabat negre molt petitó que no havíem vist abans, així que li vam demanar a l'Ana que l'agafés i ens ho expliqués, va resultar ser un escarabat pudent, i com el nom deia, era molt pudent, puaaaj quina pudor que feia.

Continuant la nostra ruta cap a la cantonada del cementiri passant per dins del poble vam veure penjant del sostre d'una de les cases un rusc enorme de vespa asiàtica, així que tots molt en silenci passàrem tranquil·lament pel seu costat per no molestar-les, L'Alba i l'Ana ens van explicar que aquesta espècie ve originalment del sud-est d'Àsia i que al tenir tan mal caràcter mata moltes de les abelles que viuen aquí i que ens ajuden a pol·linitzar.

Per fi arribant a la cantonada vam poder esmorzar i posar-nos a jugar ràpids com esquirols, on vam poder acabar d'arreglar la cabana que havíem començat a fer unes setmanes abans, fins i tot vam poder posar un magatzem de pals a la part superior. L'Arnau feia uns dies que havia ficat un fruit vermell ovalat a la motxilla i no sabia de què era així que va anar a preguntar-li a l'Alba i a l'Ana, que li van donar una guia de flors silvestres de Catalunya i el van acompanyar a investigar fins que va trobar que era una rosa Canina o Tapaculs com li diuen a Espinelves jejeje ja que com bé diu el seu nom causa restrenyiment al consumir-ne altes dosis, però també aporta molts antioxidants i vitamina C.

Poc després el Matheus i l'Alba ens ensenyaven a fer malabars amb les pinyes i els pals, va ser molt divertit veure'ls fer volar coses pels aires i tornar-los a agafar fins que la nostra atenció es va desviar pel so d'un ocell molt conegut per nosaltres, el Picot garcer, i al poc temps vam poder escoltar com es cridaven entre 2 d'ells. Va ser molt bonic poder-los escoltar en silenci durant un moment en perfecta calma.

Divendres: Gallines

Durant la nostra ruta matinera cap a les gallines del Josep vam tornar a trobar el Sai pel camí, cosa que ens va alegrar molt el matí, ja que pujar caminant tot el camí sempre és una mica dur després d'haver estat corrent tota la setmana pel bosc, de fet, el Sai ens va ajudar un tros de la pujada marcant-nos el pas mentre intentàvem acariciar-lo.

Arribant a dalt de tot, com és costum cada divendres, passem a dir bon dia a les Oques i iniciem l'exploració dels boscos pel voltant per prendre una mica d'aire després de fer la pujada.

Després passem a saludar el Josep i les seves gallines i el gall amb l'esperança de trobar-nos amb la Rosalia, la conilleta veïna de les gallines, però un dia més brilla per la seva absència la Rosalia, segons ens va explicar el Josep és molt entremaliada i aventurera i li agrada molt sortir a passejar al terreny del Jofre i els seus pares a buscar alguna cosa diferent per menjar o simplement descansar una mica.

També una cosa que per fi vam aconseguir tots durant aquest dia va ser aprendre'ns la cançó del pinxo de Banyoles, gairebé al complet! Quin riure ens fa i com ens encanta cantar-la una vegada i una altra!

Durant el dia vam tenir l'oportunitat de jugar a combats de vaixells pirates, cadascú navegant amb el seu vaixell (enfilats dalt d'un arbre) brandant les seves espases, fins que de sobte les espases es van transformar en instruments i va començar el carnaval musical, fent música xocant els pals entre ells o fregant les pinyes contra altres pinyes. Que bonica és la natura que ens proporciona tantes oportunitats tan belles d'aprendre i deixar anar la imaginació omplint-nos d'inspiració.